La gestió de l’aigua a les conques internes: de recol·lectors a productors

Abans del segle XX, la gestió de l’aigua sempre s’havia concebut com l’aprofitament d’un recurs que semblava inesgotable. La recol·lecció, directament del riu o de l’aigua que brollava de les fonts naturals, era suficient per desenvolupar aprofitaments agrícoles i industrials, com ara la Sínia de Sant Llorenç de la Muga, els molins fariners, fusters i les fargues, la indústria minera de la que resten exemples com el Museu del Ciment, la indústria tèxtil que es pot veure, entre d’altres en el Parc Fluvial del Llobregat, la indústria paperera al Museu Molí Paperer de Capellades, així com moltes altres activitats.

La revolució que suposa l’entrada en vigor de la Llei d’Aigües de 1879, que declara pública l’aigua superficial, les teories regeneracionistes impulsades per Joaquin Costa i el consegüent increment de necessitats dels regadius, de la industria i del creixement de les ciutats del segle XX, fan que es potenciés la construcció de grans embassaments a tot l’Estat espanyol. L’objectiu d’aquesta necessitat se centrava en satisfer les necessitats domèstiques i també per donar aigua i energia d’acord amb la filosofia del pla desenvolupat a principis del segle XX per l’enginyer Manuel Lorenzo Pardo.

A Catalunya, i concretament en l’àmbit de les conques internes, el creixement de Barcelona i de la seva àrea metropolitana va requerir el desenvolupament d’importants infraestructures hidràuliques com la construcció dels embasaments de Sant Ponç (1957), la Baells (1976) i la Llosa del Cavall (1998), així com la derivació del Ter cap a Barcelona (1959). A la zona del camp de Tarragona, l’escassetat de recursos propis i la seva sobreexplotació va fer necessari la construcció del minitransvasament de l’Ebre, que va començar a subministrar aigua el 1989.

graf

Agricultors d’aigua

Els vuit embassaments que hi ha a les conques internes ens han permès ser agricultors d’aigua, emmagatzemant el recurs necessari per afrontar amb garanties les diferents demandes i alhora esmorteir els efectes de possibles avingudes provinents de capçalera.

No obstant això, cal tenir en compte les limitacions d’aquest model, que per ell mateix no aporta les garanties de subministrament necessàries, com  va quedar palès en les sequeres de la primera dècada del segle XXI (sobretot en els anys 2007 i 2008). L’existència d’un dèficit hídric, que aporta una vulnerabilitat al sistema quan les pluges es situen diversos anys seguits per sota de la mitjana,  va obrir la porta a un nou model com a productors d’aigua amb la incorporació de dues noves fonts: l’aigua de mar i la regeneració d’aigua depurada.

Dessalinització i reutilització

Actualment hi ha a Catalunya dues plantes dessalinitzadores (Llobregat i Tordera), amb capacitat per produir 80 hm³/any, l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de la presa de la Llosa del Cavall.

12
Dessalinitzadora del Llobregat (part esquerre superior), amb capacitat per produir 60 hm3/any. La imatge de l’esquerre inferior és la planta dessalinitzadora de la Tordera, capaç de produir 20 hm3/any. A la dreta, embassament de la Llosa del Cavall (Solsonès), amb capacitat per emmagatzemar 80 hm3.

També hi ha dos centres de regeneració d’aigües de referència: l’Estació Regeneradora d’Aigua de la depuradora del Baix Llobregat i el terciari de la depuradora de Vila-seca i Salou, així com altres casos d’èxit com els de Castelló d’Empúries, Gavà i Viladecans i altres, on es desenvolupen projectes europeus de recerca amb les millors tecnologies disponibles a Torre Marimon i Port de la Selva.

L’esforç inversor del primer decenni d’aquest segle XXI per impulsar aquest canvi de model ha estat gran, i la integració de les noves fonts d’aigua en el conjunt de la gestió de l’aigua requereix el seu temps.

Però no és tan sols el nou model d’oferta d’aigua, sinó també d’assolir uns índexs de consum d’aigua sostenible i una recuperació del potencial ambiental del ecosistemes hídrics.

Cal remarcar la reducció de les dotacions domiciliàries que a l’àrea de Barcelona es mantenen en el llindar dels 100 l/hab/dia, així com també en la innovació de les tècniques de reg com és la plantació d’arròs en sec al Baix Empordà.

Sin título-2
Consum d’aigua a Catalunya i a l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

La millora de la qualitat de l’aigua i la major capacitat tecnològica del seu  tractament ens fixen la via per a la recuperació dels recursos i de les interaccions entre l’ecosistema fluvial i els usos de l’aigua.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s