Sovint pensem que les nostres platges són com piscines artificials, quan en realitat es tracta d’ecosistemes naturals on interactuen espècies animals i vegetals amb factors físics i químics, i que a més són indrets sotmesos a possibles alteracions de la qualitat de l’aigua. Moltes vegades ens esverem quan albirem escumes estranyes o altres elements que poden tenir un origen antropogènic (d’aigües industrials, residuals o urbanes) però cal aclarir que la majoria són naturals.
La presència d’escumes i mucílags a les aigües litorals és un fenomen estudiat i força conegut arreu del món. Un tipus d’escumes, que solen ser de petites dimensions, contenen nombrosos ous que provenen de la posta d’organismes marins. Una gran majoria d’escumes i mucílags, però, estan relacionades amb una elevada producció vegetal d’algues i microalgues.
La principal diferència entre escumes i mucílags és que aquests últims tenen un aspecte més enganxifós, oliós i acostumen a ser més marronosos, mentre que les escumes poden tenir qualsevol coloració, depenent del material degradat.
Causes de les seves proliferacions
Quan es dona una bona disponibilitat de llum i nutrients, combinat amb nivells adequats de turbulència de l’aigua, els vegetals aquàtics -que constitueix la base de les xarxes tròfiques fins els peixos- poden créixer i reproduir-se activament. En el següent vídeo es poden visualitzar mucílags en el litoral de Castelldefels, a finals del mes de juny d’enguany:
Habitualment, a les aigües costaneres (aigües de mar influenciades pel continent) hi ha prou nutrients perquè es puguin donar proliferacions d’algues i de fitoplàncton (algues microscòpiques).
Aquestes últimes quan assoleixen abundàncies molt altes poden canviar fins i tot el color de l’aigua del mar. També a mar obert, la dinàmica estacional dels nutrients des de fondària a superfície afavoreix la proliferació del fitoplàncton.
El metabolisme natural del fitoplàncton comporta la secreció de substàncies diverses com ara carbohidrats i proteïnes les quals formen escumes per acció de l’agitació de l’aigua.
Semblantment, altres escumes contenen els productes de la degradació de masses de microalgues o vegetals quan moren. A més, espècies com ara Phaeocystis, certes diatomees i dinoflagel·lades tenen tendència a secretar una gran quantitat de compostos mucilaginosos que afavoriran la formació d’escumes.
Això constitueix una estratègia de supervivència, tot afavorint-ne la flotabilitat en la columna d’aigua, i així mantenir-se en les capes més il·luminades on poder realitzar la fotosíntesi, o poden estar relacionades amb d’altres funcions ecològiques poc estudiades encara.
Grans extensions
En conjunt, totes aquestes escumes que suren en superfície poden cobrir àrees molt extenses, de centenars de quilòmetres quadrats i són arrossegades pels corrents marins des de mar obert fins a la costa. Tot i que d’escumes n’hi ha al llarg de tot l’any, és més freqüent observar-les durant els mesos de més producció biològica, que a les nostres costes coincideix amb la tardor i la primavera.
Les tècniques analítiques, microscòpiques i químiques actuals permeten identificar els compostos orgànics que hi ha a les escumes i determinar si l’origen és fecal, urbà (com els productes de degradació dels detergents), industrial o bé natural (esterols i/o alguns àcids grassos, característics del metabolisme de les algues i/o fitoplàncton). Per tant, les escumes que veiem a les nostres costes són el resultat de complexos processos en els que hi intervenen tan components físics, químics com biològics.
Programa de Control i Vigilància de les proliferacions de fitoplàncton a les aigües de bany
L’Agència Catalana de l’Aigua duu a terme, des de l’any 2000, el Programa de vigilància de fitoplàncton nociu i tòxic a la costa catalana amb la finalitat de detectar i controlar les proliferacions d’algunes espècies d’aquests organismes que poden posar en perill la salut i benestar de les persones i afectar els ecosistemes marins, tot i que la majoria d’aquestes proliferacions no són nocives.
Durant la temporada de bany es fa un seguiment continuat per detectar la possible aparició de proliferacions de fitoplàncton al llarg de tota la costa catalana i la informació es publica als butlletins informatius. En el cas de detectar-se alguna espècie tòxica es disposa d’un protocol d’actuació per prevenir i informar la població.
La durada d’aquests fenomens poden durar entre 1-2 dies fins a 1 a 3 mesos.
Aquest article ha estat elaborat per Magda Vila i Elisa Berdalet, de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona, i Mariona de Torres, de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).