Quan era petit i passava per una zona forestal que s’havia cremat, sempre pensava en el temps que trigaria a recuperar-se. “Això no ho tornaràs a veure igual fins d’aquí 30 anys”, em responia el meu pare, fet que m’entristia per haver d’esperar tant de temps per tornar a veure el bosc recuperat, verd i amb vida.
Sempre he tingut la sensació que amb els incendis i amb les sequeres, els boscos de Catalunya s’han anat reduint i amb els anys s’ha perdut massa forestal, però la realitat és una altra.
Arran d’una magistral conferència de Gabriel Borràs, responsable de l’Àrea d’Adaptació a l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC), duta a terme en el Congrés per a la Gestió Pública del servei d’aigua que es va dur a terme a Terrassa a finals de novembre de 2021, he pogut descobrir que això no és del tot cert.
La despoblació de zones rurals, l’abandonament de conreus, la pèrdua de la ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal, han provocat un fenomen conegut com aforestació i que consisteix en el creixement (tant natural com artificial) dels boscos. Es dona una curiosa paradoxa, ja que un fet que pot semblar positiu en aparença (més vegetació-major biodiversitat i més generació d’oxigen) pot esdevenir negatiu pel que fa a la disponibilitat d’aigua i la provisió d’altres serveis ecosistèmics.
La retenció de l’aigua
Les aportacions d’aigua que reben els rius, els aqüífers i la resta de masses d’aigua provenen, de manera natural, de l’aigua de la pluja. Aquesta, que cau en una gran proporció en el sòl, queda una part retinguda, mentre que hi ha una altra part que s’escola cap a les masses d’aigua. Això fa possible que els rius incrementin el seu cabal i que reservoris com els embassaments i els aqüífers recuperin volums d’aigua que es podran destinar per a satisfer les diferents demandes i la millora dels nostres ecosistemes aquàtics.
El canvi climàtic, a més de provocar un augment de les temperatures i fer que les pluges es distribueixin de manera cada cop més irregular, amb un descens estadísticament significatiu de la pluviometria a l’estiu durant els darrers decennis (de l’ordre del -5% per dècada), també està provocant canvis en la distribució i creixement dels boscos. Altres factors de canvi global abans esmentats com la despoblació, l’abandonament de conreus, la pèrdua de la ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal augmenten encara més la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi climàtic.
Per posar un exemple, en les parts més altes de les muntanyes, que arran de les baixes temperatures i de la presència de neu durant bona part de l’hivern hi trobem escassa vegetació (prats naturals i vegetació de roca), tal i com podem veure a la imatge que encapçala aquest post i que correspon a la capçalera del riu Ter.
Amb l’augment de les temperatures, la superfície nevada té una menor perdurabilitat en el temps i això provoca que hi hagi un major creixement de la vegetació i de la presència d’espècies pròpies d’alçades més baixes, provocant una major retenció d’aigua. Aquest fenomen d’aforestació, també s’ha produït en la immensa majoria de les serralades del nostre país. Si l’increment de massa boscosa no es gestiona de manera adequada, i tenint en compte que un bosc mediterrani evapotranspira al voltant del 80% de la precipitació, una gran part de l’aigua de pluja no es tradueix en escolament cap a rius i aqüífers, reduint així les aportacions i disposant de menys aigua per a satisfer les demandes i per a garantir uns cabals ecològics.
Una millor gestió del sòl
A més d’aquest clar efecte provocat pel canvi climàtic, també hem de tenir en compte l’abandonament del món rural i que molts camps que abans es destinaven al cultiu ara estiguin plens de vegetació, un fet que també provoca una major retenció d’aigua i, conseqüentment, un menor escolament cap als rius. Això, lligat a la previsió que el cabal dels rius catalans es pugui reduir en un 10% en els propers 20 anys, provoca que s’hagi de gestionar de manera adequada i anticipar-se a conseqüències més greus. Aquest fenomen també incrementa el risc d’incendis forestals, la mortalitat per sequera i per plagues.
Adequar la gestió forestal a la realitat actual
La Llei Catalana del canvi climàtic (Llei 16/2017, de l’1 d’agost), en el seu article 18.e), estableix que s’ha de contribuir a la millora de l’escorrentiu d’aigua mitjançant la gestió forestal, tant en les capçaleres dels rius com en els seus trams mitjans, que són les parts on hi acostuma a haver una major aportació d’aigua.
La planificació hidrològica catalana per als propers sis anys (2022-2027), que està actualment a informació pública, té un clar enfocament per mitigar i adaptar-se a l’actual crisi climàtica i al canvi global. El seu principal objectiu, a més de garantir les demandes d’abastament i la depuració de les aigües residuals, és la millora de l’estat ecològic de les masses d’aigua mitjançant el desplegament de les mesures de conservació i recuperació del medi.
Precisament en la proposta de planificació per als propers sis anys hi ha prevista una partida de 5,6 MEUR (2,6 dels quals seran aportats per l’ACA), amb l’objectiu de dur a terme col·laboracions tècniques i econòmiques per poder dur a terme intervencions forestals orientades a la recuperació d’aigua blava (escorrentiu). Una mesura que ha de ser complementària a moltes altres i on hi ha de participar moltes altres administracions implicades.
En l’actualitat, però, l’Agència ja està treballant en aquest àmbit, destinant 440.000 euros en un contracte amb el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), que tindrà una durada de 4 anys i que servirà per a millorar el coneixement i les possibles actuacions.
Garantir les demandes del futur s’ha de fer mitjançant l’estalvi i el consum responsable, el complement de les fonts d’aigua no convencionals, però també en mesures de gestió i prevenció per no perdre ni disponibilitat ni qualitat.