Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.
El químic francés Antoine L. Lavoisier (1743-1794) ens va demostrar a través dels seus estudis que van acabar desembocant en la llei de conservació de la massa, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Han passat diversos segles i l’evolució de la ciència ha fet possible que alguns elements del cicle del sanejament de les aigües residuals no es destrueixin sinó que es transformin.
L’experiència pràctica i diària amb la brutícia, els greixos, el paper, entre d’altres, que després d’utilitzar-los acaben convertint una aigua neta en residual, és precisament el compliment d’aquesta premissa de què res es destrueix, i sí en canvi, es converteix en fang o biosòlid.
El sanejament de les aigües residuals, urbanes i industrials ha estat i és una de les prioritats dels diferents governs de la Generalitat. La implantació dels sistemes de depuració garanteix, per una banda, tractar i depurar les aigües residuals generades per la ciutadania, i per l’altra, afavorir i potenciar la millora dels nostres ecosistemes aquàtics.
