En les darreres setmanes, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha rebut algunes consultes sobre el possible aprofitament directe de l’aigua tractada que surt d’una depuradora, davant de la falta de recurs durant l’estiu (reducció de cabal d’un riu per estiatge o assecament d’un pou) per a determinats usos com ara el reg de jardins o horts particulars, entre d’altres.
En una antiga pedrera del terme municipal de Tordera està construïda la depuradora de l’Alt Maresme Nord, una planta que va entrar en servei al 2012 i que s’encarrega de sanejar les aigües residuals de cinc municipis de la comarca del Maresme.
Catalunya disposa avui de 518 depuradores en servei, que sanegen les aigües residuals del 97% de la població. Aquestes instal·lacions s’encarreguen de tractar les aigües residuals provinents dels municipis i aportar-les al medi en condicions adequades. Podríem dir, doncs, que les depuradores converteixen un problema -un residu, al cap i a la fi- en un element reaprofitable, que aporta cabal als rius i torrents i que afavoreix la millora qualitativa de les nostres masses d’aigua.
Les tonalitats que els nostres ulls perceben ens donen molta informació. Ens transmeten sensacions i al mateix temps influencien els nostres sentiments i emocions.
La resposta que cadascú de nosaltres té davant un color és pròpia i subjectiva i respon, en gran part, a les nostres experiències i a l’aprenentatge que hem viscut. Per exemple, el color vermell ens pot transmetre dinamisme o energia, el blau calma i sinceritat, el verd serenitat i frescor, i així una llarga llista de colors i sentiments.
El món de l’aigua no és aliè als colors i potser, en alguna ocasió, hauràs sentit a parlar del color de l’aigua.
Quan algú ens pregunta o ens parla sobre la depuració de les aigües residuals, molt sovint el que en realitat està pensant és com és, on està o com funciona aquella estació depuradora d’aigües residuals, EDAR si fem servir l’acrònim o senzillament depuradora, en llenguatge més col·loquial.
Des de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), sempre insistim que una depuradora és un component molt important en el difícil procés de la depuració de les aigües, però no és l’únic. Per això avui voldríem explicar què és un sistema de sanejament i quins elements en formen part.
L’Agència Catalana de l’Aigua participa com a soci en el projecte Saving-E, una iniciativa que pretén que les actuals depuradores puguin ser autosuficients des del punt de vista energètic. El projecte té un pressupost total superior als 1,1 milions d’euros (amb una aportació del 58% provinent de la Comissió Europea) i una durada de quatre anys (2015-2019).
Actualment hi ha 516 depuradores actives a Catalunya que sanegen les aigües residuals del 97,1% de la població catalana. Tot i que la pràctica totalitat dels catalans i catalanes tenen el sanejament garantit, hi ha una part de la població (el 2,9%) que no disposa d’un sistema de sanejament adequat per tractar les aigües residuals generades.
Actualment vivim en un context en què la transparència és clau per informar sobre les activitats de les empreses i de les administracions públiques. La ciutadania vol i té el dret de saber a on es destinen els impostos i taxes que paga i, per aquest motiu, el present post pretén detallar la finalitat del cànon de l’aigua.
Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.
El químic francés Antoine L. Lavoisier (1743-1794) ens va demostrar a través dels seus estudis que van acabar desembocant en la llei de conservació de la massa, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Han passat diversos segles i l’evolució de la ciència ha fet possible que alguns elements del cicle del sanejament de les aigües residuals no es destrueixin sinó que es transformin.
L’experiència pràctica i diària amb la brutícia, els greixos, el paper, entre d’altres, que després d’utilitzar-los acaben convertint una aigua neta en residual, és precisament el compliment d’aquesta premissa de què res es destrueix, i sí en canvi, es converteix en fang o biosòlid.
