Quan ens dutxem, rentem els plats o tirem de la cadena del vàter, l’aigua emprada abandona casa nostra i, aparentment, deixa de formar part de les nostres preocupacions. Tot i així, és precisament en aquell moment quan comença un dels viatges més importants, menys coneguts i valorats del cicle de l’aigua.

Abans d’arribar al medi natural o destinar-se a d’altres usos com la regeneració, el reg, entre d’altres,  aquesta aigua recorrerà una extensa xarxa de col·lectors, bombaments i conduccions, que no veiem però que sempre treballen.

Tota aquesta xarxa transportarà l’aigua ja utilitzada fins a una de les 578 estacions depuradores d’aigües residuals que actualment es troben en servei. Gràcies a aquestes xarxes de col·lectors i de la xarxa de clavegueram en cada cas, els sistema de sanejament donen cobertura al 97,5% de la població i tracta anualment prop de 700 hm³ d’aigua residual.

És una obra col·lectiva de gran dimensions que sovint passa desapercebuda, però que ha contribuït de manera decisiva a transformar el paisatge ambiental del nostre país.

L’aigua no desapareix: es trasllada, es mou

Mentalment podem identificar el sanejament de les aigües residuals amb una depuradora. Però aquestes instal·lacions són només la part visible d’un conjunt d’elements molt més ampli.

Darrere de cada municipi hi ha una xarxa que recull les aigües residuals i les transporta fins a la instal·lació adequada. Aquesta xarxa s’estén des de les grans àrees metropolitanes fins als petits nuclis rurals de muntanya i permet que pràcticament tota la població catalana disposi d’un sistema de tractament adequat.

I és precisament aquesta capil·laritat territorial la que converteix el sanejament en una de les infraestructures ambientals més importants del país. No es tracta només de les grans instal·lacions que sovint apareixen als mitjans. També hi participen petites depuradores que donen servei a pobles de pocs centenars d’habitants, sistemes adaptats a nuclis disseminats i solucions específiques per a territoris molt diferents entre si.

Perquè el sanejament de Catalunya és, sobretot, una xarxa.

Una història d’èxit narrada a través dels rius

Per entendre la importància del sanejament cal mirar enrere.

Fa poc més de trenta anys, la situació d’alguns rius catalans era radicalment diferent de la que coneixem avui. El Besòs és probablement l’exemple més conegut. A principis dels noranta, les escumes provocades per abocaments contaminants, les males olors i la degradació ambiental formaven part de la realitat quotidiana del riu. El Besòs s’havia convertit en un dels símbols de la contaminació associada al creixement urbà i industrial.

Aquella realitat no era exclusiva d’una única conca. En molts punts del territori, les aigües residuals urbanes i industrials representaven una pressió important sobre els ecosistemes aquàtics. Als anys 80 pocs municipis depuraven les seves aigües i també eren poques les activitats industrials, existents aleshores, que ho fessin. Va ser necessari planificar, invertir, inspeccionar, exigir i acompanyar les empreses per millorar la qualitat dels seus abocaments i adaptar-se a les noves exigències.

La implantació progressiva dels sistemes de sanejament, la construcció de noves depuradores i la millora contínua dels tractaments han contribuït de manera decisiva a revertir aquesta situació. Avui, la qualitat de les aigües és notablement superior, molts ecosistemes han recuperat part de la seva biodiversitat i espais que durant dècades van estar degradats formen novament part de la vida quotidiana de la ciutadania.

Però aquesta transformació no significa que la feina estigui acabada.

Els contaminants que preocupaven fa trenta anys sovint eren més visibles. Les escumes,  el color, la terbolesa, les olors o els abocaments directes permetien identificar fàcilment el problema. Paràmetres químics globals com la DQO (Demanda Qquímica d’Oxigen), la DBO (Demanda Biològica d’Oxigen), les MES (Matèries en Suspensió), la MI (Matèries Inhibidores) o paràmetres com el crom, el cianur, el ferro, i alguns dissolvents eren el que s’analitzaven i permetin veure la millora.

Els reptes actuals són molt diferents. Els microplàstics, els residus farmacèutics, els PFAS i altres contaminants emergents plantegen nous desafiaments que exigeixen investigació, noves tecnologies i una evolució constant dels sistemes de tractament.

La millora aconseguida durant les darreres dècades és inqüestionable, però mantenir-la i continuar avançant requerirà afrontar aquests nous reptes ambientals.

No existeix una única depuradora

Quan parlem de sanejament, hem de tenir en compte que no totes les depuradores funcionen igual. La realitat és molt més rica i diversa.

Catalunya disposa de diferents tipologies de sistemes adaptats a les característiques del territori. Les necessitats d’una gran instal·lació metropolitana són molt diferents als d’una depuradora situada en un petit municipi del Pirineu o d’un sistema dissenyat per donar servei a una població turística que multiplica per o per tres els seus habitants durant l’estiu.

També les tecnologies són diverses. Convivim amb sistemes biològics convencionals, tractaments amb eliminació de nitrogen i fòsfor, tractaments terciaris que permeten obtenir aigües d’elevada qualitat, llacunatges naturals i solucions extensives especialment adequades per a petits nuclis.

Aquesta diversitat és una de les grans fortaleses del sistema. No existeix una solució universal. Cada territori, cada cas necessita una resposta adaptada a les seves necessitats ambientals, socials i econòmiques.

Quan una depuradora deixa de ser una depuradora

Després de la transformació  en el sanejament, que va permetre passar del tractaments fisicoquímics a tractaments biològics i després a evolucionar aquests darrers per fer possible reduir la presència d’elements com el nitrogen o el fòsfor, la transformació que s’està produint ara presenta uns reptes molt grans.

Durant dècades, les depuradores van tenir una missió molt clara: retirar els contaminants de l’aigua abans de retornar-la al medi. Aquesta funció continua sent essencial, però avui les instal·lacions estan evolucionant cap a un nou model.

Les depuradores ja no són simplement llocs on es tracta l’aigua residual. Cada vegada més es converteixen en centres de recuperació de recursos.

L’aigua és el primer d’aquests recursos. En un context marcat per la sequera i el canvi climàtic, l’aigua regenerada està adquirint un paper estratègic. Catalunya preveu disposar abans de finalitzar el 2026 de 33 hm³ anuals de nou recurs a l’entorn metropolità de Barcelona, 10 dels quals seran d’aigua regenerada.

Però els canvis no acaben aquí.

Els fangs generats durant la depuració també es poden valoritzar i convertir-se en recursos útils dins d’un model d’economia circular. Al mateix temps, moltes instal·lacions aprofiten el biogàs produït durant el tractament dels fangs per generar energia i incorporar fonts renovables com la fotovoltaica per reduir el consum energètic extern.

En altres paraules, allò que abans es considerava un residu s’està convertint progressivament en una oportunitat.

Una infraestructura preparada per al futur

La història del sanejament a Catalunya és una història de transformació contínua.

Primer va permetre reduir els impactes dels abocaments i millorar la qualitat dels rius i va contribuir a la recuperació dels ecosistemes i del litoral. Avui, en plena adaptació al canvi climàtic, està assumint una nova funció: generar recursos que ajudin a garantir la disponibilitat d’aigua i a avançar cap a un model ambiental més sostenible.

Potser aquesta és la gran evolució de les darreres dècades.

Les depuradores ja no representen el final del cicle de l’aigua, són cada vegada més, el lloc on comença una nova vida per a aquesta aigua.

Agència Catalana de l’Aigua