Actualment hi ha 516 depuradores actives a Catalunya que sanegen les aigües residuals del 97,1% de la població catalana. Tot i que la pràctica totalitat dels catalans i catalanes tenen el sanejament garantit, hi ha una part de la població (el 2,9%) que no disposa d’un sistema de sanejament adequat per tractar les aigües residuals generades.
En l’àmbit de les planificacions hidrològiques, l’interès gairebé sempre es concentra en saber les actuacions destinades a incrementar la disponibilitat d’aigua, seguit de les mesures previstes en l’àmbit de sanejament. Pel que respecta a les actuacions relatives al medi, aquestes sembla que estiguin en un segon pla i que no siguin tant importants com les anteriorment exposades, però en el cicle integral de l’aigua, l’abastament, el sanejament i el medi han de tenir la mateixa importància.
Els països de la ribera del Mediterrani, com Catalunya, tenen un clima suau fruit de la proximitat del mar Mediterrani. Els estius son càlids, les pluges irregulars i, de vegades, s’esdevenen llargs períodes de manca de pluges que provoquen sequeres, així com també curts episodis de pluges intenses que generen inundacions.
Les alteracions que genera el canvi climàtic ja no són tant sols indicis; la intensificació dels fenòmens extrems com les sequeres i les inundacions en són exemples clars. Aquesta és una conclusió àmpliament acceptada avui per la comunitat científica.
Les alteracions en el món rural i, concretament en els boscos -fruit no tant sols del canvi climàtic sinó també de l’evolució social, demogràfica i econòmica que va començar el segle passat amb la industrialització- tenen un impacte directe en la reducció dels recursos hídrics, en l’increment de les demandes d’aigua, en l’ocupació dels espais fluvials i en la sobreexplotació dels aqüífers.
Entre juny i setembre és quan es produeix un major consum i ús de les reserves d’aigua que tenim als nostres embassaments i aqüífers. Això es deu a un augment de les demandes urbanes -també arran de l’increment de turistes a Catalunya-, un major ús de l’aigua per a satisfer les necessitats de reg i també a la major evaporació de les reserves arran de la calor i les altes temperatures. Tot això també va lligat amb un descens de les aportacions d’aigua provinents de les pluges.
Abans del segle XX, la gestió de l’aigua sempre s’havia concebut com l’aprofitament d’un recurs que semblava inesgotable. La recol·lecció, directament del riu o de l’aigua que brollava de les fonts naturals, era suficient per desenvolupar aprofitaments agrícoles i industrials, com ara la Sínia de Sant Llorenç de la Muga, els molins fariners, fusters i les fargues, la indústria minera de la que resten exemples com el Museu del Ciment, la indústria tèxtil que es pot veure, entre d’altres en el Parc Fluvial del Llobregat, la indústria paperera al Museu Molí Paperer de Capellades, així com moltes altres activitats.
Sovint pensem que les nostres platges són com piscines, quan en realitat es tracta d’ecosistemes naturals on interactuen diverses espècies animals i vegetals, a més de ser indrets sotmesos a possibles alteracions de la qualitat de l’aigua. Moltes vegades ens alertem quan albirem escumes estranyes o altres elements que de manera natural poden aparèixer en aquest àmbit, i en altres ocasions posem el crit al cel quan detectem deixalles surant a prop nostre.
Actualment vivim en un context en què la transparència és clau per informar sobre les activitats de les empreses i de les administracions públiques. La ciutadania vol i té el dret de saber a on es destinen els impostos i taxes que paga i, per aquest motiu, el present post pretén detallar la finalitat del cànon de l’aigua.
Catalunya, en matèria de gestió de recursos hídrics, adopta un model de gestió flexible, destinat a optimitzar al màxim l’aigua disponible utilitzant les diverses fonts d’abastament d’aigua com la provinent dels rius, les aigües subterrànies i les plantes dessalinitzadores. Aquest model inclou un eix molt consolidat, que és l’estalvi i que permet que gràcies al consum responsable es perllonguin en el temps les reserves disponibles.
Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.
Històricament, en la política hidràulica la construcció de grans infraestructures ha tingut bona part del protagonisme, relegant a un segon terme la gestió dels recursos i, especialment, el control del medi hídric.
Sense menysprear l’important paper que aquestes grans infraestructures han representat i representen encara per garantir l’abastament, el sanejament o la prevenció d’inundacions, en les darreres dècades del segle XX – amb la introducció de la gestió integrada dels recursos-, i especialment a partir de l’inici del present segle – amb l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua – les diferents administracions han fet seva la necessitat de millorar i garantir la qualitat dels recursos hídrics i dels ecosistemes associats, articulant per això un cos de persones amb preparació suficient per analitzar i inspeccionar el medi hídric, garantir el seu bon estat i evitar, entre altres, possibles abocaments contaminants.
