Avui ens agradaria parlar-vos dels embassaments a Catalunya, però no dels que composen les conques internes, com ja hem fet en anteriors posts, sinó dels embassaments que és trobem situats al que anomenem la conca catalana de l’Ebre (rius Ebre, Segre, conca de la Noguera Pallaresa i conca de la Noguera Ribagorçana).
Molts podem pensar, observant les preses que retenen l’aigua dels diferents rius del planeta, que aquestes són un invent recent, fruit de la imaginació i l’esforç de l’home del segle XX.
Però això seria potser massa presumptuós, un xic egocèntric, tenint en compte que al llarg de la història han existit diferents civilitzacions que, cadascuna d’elles dins de les seves possibilitats, han creat i desenvolupat coneixements que han permès fer créixer des del punt de vista tecnològic i social la nostra societat.Read More »
La situació que estem vivint arran del Coronavirus, no només a Catalunya sinó a la resta d’Europa i del món, és excepcional. Cap de les persones que vivim en aquest món hem viscut un estat d’emergència sanitària d’aquesta magnitud, provocant uns canvis radicals en la nostra vida diària.
Ara fa 20 anys, en el 2000, coincidint amb la constitució de l’Agència Catalana de l’Aigua, es va crear el cànon de l’aigua, un impost ambiental de caràcter finalista que aplica el principi del qui contamina paga.
Des de finals del mes de desembre de 2019 fins l’actualitat, la malaltia respiratòria aguda coneguda com COVID-19 però que tots anomenem com a coronavirus s’està estenent per tots els racons del nostre planeta.
A principis del mes de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha publicat un informe tècnic sobre la gestió de l’aigua en relació amb aquesta epidèmia.
L’any 1999 es va posar en servei l’embassament de la Llosa del Cavall, situat en el terme municipal de Navès, a la comarca del Solsonès. Aquest és l’embassament més nou -i l’últim- construït a les conques internes catalanes. Regula l’aigua del riu Cardener provinent de la seva capçalera, podent així gestionar els volums d’aigua per a satisfer les diferents demandes consumptives (abastament urbà, principalment) i també per a laminar possibles avingudes d’aigua.
Quan algú ens parla d’una presa, ja sigui la de Siurana, la de Sant Ponç, la de la Baells, o qualsevol altra, normalment ens ve al cap la superfície líquida de l’embassament que genera i que correspon als milions de litres d’aigua que s’emmagatzemen. No obstant, i com és lògic en una infraestructura complexa com aquesta, trobem diferents elements, que sumats acaben conformant un cos unificat i homogeni.
En el món de les depuradores, en concret, i en el de les infraestructures de sanejament en general, podem trobar aspectes molt interessants i fotogènics. Tot i que el que estem gestionant són aigües residuals, brutes i pudents, és possible trobar una mirada en positiu, que posi en relleu el procés de recuperació d’unes aigües, que eren netes abans de passar per diferents usos, i que requereixen del seu pas per instal·lacions públiques com són les depuradores, també conegudes com EDAR, abans de tornar a ser netes.
Passejant pels carrers de les ciutats o circulant per les seves carreteres, trobem constantment uns elements als quals no sempre donem molta atenció: les tapes o, més tècnicament, els dispositius de cobriment i tancament per a zones de circulació emprades per vianants i vehicles.
La natura és canviant, viva i dinàmica. Rius, torrents, estanys i llacunes estan subjectes a modificacions que poden alterar la seva morfologia i el seu aspecte, provocant que s’hagin d’adoptar mesures perquè tornin al seu estat original.
L’estany de Sils és un d’aquests casos i per aquest motiu, a través del següent post, s’analitzaran les actuacions de restauració i millora, que s’estan duent a terme, fruit de la col·laboració entre organitzacions.
