Entre juny i setembre és quan es produeix un major consum i ús de les reserves d’aigua que tenim als nostres embassaments i aqüífers. Això es deu a un augment de les demandes urbanes -també arran de l’increment de turistes a Catalunya-, un major ús de l’aigua per a satisfer les necessitats de reg i també a la major evaporació de les reserves arran de la calor i les altes temperatures. Tot això també va lligat amb un descens de les aportacions d’aigua provinents de les pluges.
Abans del segle XX, la gestió de l’aigua sempre s’havia concebut com l’aprofitament d’un recurs que semblava inesgotable. La recol·lecció, directament del riu o de l’aigua que brollava de les fonts naturals, era suficient per desenvolupar aprofitaments agrícoles i industrials, com ara la Sínia de Sant Llorenç de la Muga, els molins fariners, fusters i les fargues, la indústria minera de la que resten exemples com el Museu del Ciment, la indústria tèxtil que es pot veure, entre d’altres en el Parc Fluvial del Llobregat, la indústria paperera al Museu Molí Paperer de Capellades, així com moltes altres activitats.
Sovint pensem que les nostres platges són com piscines, quan en realitat es tracta d’ecosistemes naturals on interactuen diverses espècies animals i vegetals, a més de ser indrets sotmesos a possibles alteracions de la qualitat de l’aigua. Moltes vegades ens alertem quan albirem escumes estranyes o altres elements que de manera natural poden aparèixer en aquest àmbit, i en altres ocasions posem el crit al cel quan detectem deixalles surant a prop nostre.
Actualment vivim en un context en què la transparència és clau per informar sobre les activitats de les empreses i de les administracions públiques. La ciutadania vol i té el dret de saber a on es destinen els impostos i taxes que paga i, per aquest motiu, el present post pretén detallar la finalitat del cànon de l’aigua.
Catalunya, en matèria de gestió de recursos hídrics, adopta un model de gestió flexible, destinat a optimitzar al màxim l’aigua disponible utilitzant les diverses fonts d’abastament d’aigua com la provinent dels rius, les aigües subterrànies i les plantes dessalinitzadores. Aquest model inclou un eix molt consolidat, que és l’estalvi i que permet que gràcies al consum responsable es perllonguin en el temps les reserves disponibles.
Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.
Històricament, en la política hidràulica la construcció de grans infraestructures ha tingut bona part del protagonisme, relegant a un segon terme la gestió dels recursos i, especialment, el control del medi hídric.
Sense menysprear l’important paper que aquestes grans infraestructures han representat i representen encara per garantir l’abastament, el sanejament o la prevenció d’inundacions, en les darreres dècades del segle XX – amb la introducció de la gestió integrada dels recursos-, i especialment a partir de l’inici del present segle – amb l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua – les diferents administracions han fet seva la necessitat de millorar i garantir la qualitat dels recursos hídrics i dels ecosistemes associats, articulant per això un cos de persones amb preparació suficient per analitzar i inspeccionar el medi hídric, garantir el seu bon estat i evitar, entre altres, possibles abocaments contaminants.
El químic francés Antoine L. Lavoisier (1743-1794) ens va demostrar a través dels seus estudis que van acabar desembocant en la llei de conservació de la massa, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Han passat diversos segles i l’evolució de la ciència ha fet possible que alguns elements del cicle del sanejament de les aigües residuals no es destrueixin sinó que es transformin.
L’experiència pràctica i diària amb la brutícia, els greixos, el paper, entre d’altres, que després d’utilitzar-los acaben convertint una aigua neta en residual, és precisament el compliment d’aquesta premissa de què res es destrueix, i sí en canvi, es converteix en fang o biosòlid.
El 16 d’abril de 2007 va entrar en vigor el decret de sequera que donava inici a la pitjor sequera viscuda a Catalunya de la que es té record. Un període que es va perllongar fins el mes de gener de 2009, quan la darrera conca que estava en excepcionalitat, la de la Muga, sortia d’aquest escenari després d’intenses pluges que van recarregar l’embassament de Darnius Boadella.
Durant aquest període, que va encadenar més de 17 mesos sense pluges quantioses a les capçaleres dels rius, i que va mostrar un lent però constant descens de les reserves embassades, va arribar al seu punt més crític el 31 de març de 2008, quan els embassaments del Ter Llobregat van vorejar el 20% de la seva capacitat i apropant l’ombra dels talls de subministrament a la ciutadania. Sortosament, la pluja va fer acte de presència i va incrementar les reserves dels embassaments, deixant enrere una situació que no s’ha tornat a repetir.
Durant jornades commemoratives com el Dia Mundial de l’Aigua ens adonem que, tot i tenir a Catalunya problemàtiques en el món de l’aigua, aquest recurs en arriba de manera senzilla a casa per a satisfer totes les nostres necessitats. L’emprem com un fet normal i sense adonar-nos de la importància que té l’aigua en la vida. També tenim la sort de disposar d’ella amb qualitat i complint amb tots els requeriments sanitaris que ens prevenen de moltes malalties.
Aquesta garantia d’aigua, que hauria de tenir lloc a tot el món i per a totes les persones que habitem en el nostre planeta, no és una realitat en molts països, afectats per l’escassetat d’aigua, per no disposar dels tractaments necessari, l’agreujament d’una manca de governança i els conflictes bèl·lics, que provoquen que més de 750 milions de persones no tinguin accés a l’aigua potable.
