Catalunya, en matèria de gestió de recursos hídrics, adopta un model de gestió flexible, destinat a optimitzar al màxim l’aigua disponible utilitzant les diverses fonts d’abastament d’aigua com la provinent dels rius, les aigües subterrànies i les plantes dessalinitzadores. Aquest model inclou un eix molt consolidat, que és l’estalvi i que permet que gràcies al consum responsable es perllonguin en el temps les reserves disponibles.
Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.
Històricament, en la política hidràulica la construcció de grans infraestructures ha tingut bona part del protagonisme, relegant a un segon terme la gestió dels recursos i, especialment, el control del medi hídric.
Sense menysprear l’important paper que aquestes grans infraestructures han representat i representen encara per garantir l’abastament, el sanejament o la prevenció d’inundacions, en les darreres dècades del segle XX – amb la introducció de la gestió integrada dels recursos-, i especialment a partir de l’inici del present segle – amb l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua – les diferents administracions han fet seva la necessitat de millorar i garantir la qualitat dels recursos hídrics i dels ecosistemes associats, articulant per això un cos de persones amb preparació suficient per analitzar i inspeccionar el medi hídric, garantir el seu bon estat i evitar, entre altres, possibles abocaments contaminants.
El químic francés Antoine L. Lavoisier (1743-1794) ens va demostrar a través dels seus estudis que van acabar desembocant en la llei de conservació de la massa, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Han passat diversos segles i l’evolució de la ciència ha fet possible que alguns elements del cicle del sanejament de les aigües residuals no es destrueixin sinó que es transformin.
L’experiència pràctica i diària amb la brutícia, els greixos, el paper, entre d’altres, que després d’utilitzar-los acaben convertint una aigua neta en residual, és precisament el compliment d’aquesta premissa de què res es destrueix, i sí en canvi, es converteix en fang o biosòlid.
El 16 d’abril de 2007 va entrar en vigor el decret de sequera que donava inici a la pitjor sequera viscuda a Catalunya de la que es té record. Un període que es va perllongar fins el mes de gener de 2009, quan la darrera conca que estava en excepcionalitat, la de la Muga, sortia d’aquest escenari després d’intenses pluges que van recarregar l’embassament de Darnius Boadella.
Durant aquest període, que va encadenar més de 17 mesos sense pluges quantioses a les capçaleres dels rius, i que va mostrar un lent però constant descens de les reserves embassades, va arribar al seu punt més crític el 31 de març de 2008, quan els embassaments del Ter Llobregat van vorejar el 20% de la seva capacitat i apropant l’ombra dels talls de subministrament a la ciutadania. Sortosament, la pluja va fer acte de presència i va incrementar les reserves dels embassaments, deixant enrere una situació que no s’ha tornat a repetir.
Durant jornades commemoratives com el Dia Mundial de l’Aigua ens adonem que, tot i tenir a Catalunya problemàtiques en el món de l’aigua, aquest recurs en arriba de manera senzilla a casa per a satisfer totes les nostres necessitats. L’emprem com un fet normal i sense adonar-nos de la importància que té l’aigua en la vida. També tenim la sort de disposar d’ella amb qualitat i complint amb tots els requeriments sanitaris que ens prevenen de moltes malalties.
Aquesta garantia d’aigua, que hauria de tenir lloc a tot el món i per a totes les persones que habitem en el nostre planeta, no és una realitat en molts països, afectats per l’escassetat d’aigua, per no disposar dels tractaments necessari, l’agreujament d’una manca de governança i els conflictes bèl·lics, que provoquen que més de 750 milions de persones no tinguin accés a l’aigua potable.
Aquest cap de setmana hem assistit a un important episodi de precipitacions que ha incrementat de manera considerable els volums emmagatzemats als embassaments de les conques internes. En els de l’Ebre, en canvi, l’efecte ha estat diferent, ja que s’ha acumulat neu a la capçalera que, quan es fusioni, aportarà unes quantioses reserves. Per tant, la repercussió de les pluges té un comportament diferent entre les dues conques.
Fa unes setmanes varem escriure un post sobre el sorgiment del clot d’Espolla, a la zona del Pla de l’Estany, un llac interminent que sorgeix en períodes d’intenses pluges a la zona. Aquest clot és també peculiar per la seva fauna, on hi habita una espècie del gènere dels crustacis que són els Triops cancriformis. Aquests éssers neixen en els primers dies que el clot s’omple d’aigua i en 20 dies són capaços de fer les primeres postes d’ous que romandran així fins que el clot es torni a omplir, podent passar anys sense aigua.
Les darreres pluges han beneficiat de manera important les reserves emmagatzemades als embassaments de les conques internes. Les conques del Ter, la Muga i sobretot del Llobregat, han estat les més beneficiades. En aquest darrer cas, l’embassament de la Baells ha assolit més del 97% de la seva capacitat, amb prop de 107 hm3. En situacions com l’actual s’intensifica el seguiment de la presa, ja que, per una banda, s’ha de disposar de resguard per assumir l’aigua que encara pugui arribar des de la capçalera i per l’altra optimitzar al màxim les reserves i no malgastar recurs, que sens dubte, en el nostre clima mediterrani serà necessari en els propers mesos.
La setmana passada tots varem quedar sorpresos per la intensa coloració verdosa que presentava el riu Valira al seu pas per Andorra. Quan un curs fluvial ofereix un color diferent a l’habitual, sempre pensem que es deu a un vessament incontrolat que generarà danys en l’ecosistema i que alterarà les captacions d’aigua dels municipis que hi ha aigua avall.En aquest incident, sortosament, la causa d’aquesta coloració es va deure a l’aplicació d’un compost ni tòxic ni nociu conegut com fluoresceïna.
