Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.
Històricament, en la política hidràulica la construcció de grans infraestructures ha tingut bona part del protagonisme, relegant a un segon terme la gestió dels recursos i, especialment, el control del medi hídric.
Sense menysprear l’important paper que aquestes grans infraestructures han representat i representen encara per garantir l’abastament, el sanejament o la prevenció d’inundacions, en les darreres dècades del segle XX – amb la introducció de la gestió integrada dels recursos-, i especialment a partir de l’inici del present segle – amb l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua – les diferents administracions han fet seva la necessitat de millorar i garantir la qualitat dels recursos hídrics i dels ecosistemes associats, articulant per això un cos de persones amb preparació suficient per analitzar i inspeccionar el medi hídric, garantir el seu bon estat i evitar, entre altres, possibles abocaments contaminants.
El químic francés Antoine L. Lavoisier (1743-1794) ens va demostrar a través dels seus estudis que van acabar desembocant en la llei de conservació de la massa, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Han passat diversos segles i l’evolució de la ciència ha fet possible que alguns elements del cicle del sanejament de les aigües residuals no es destrueixin sinó que es transformin.
L’experiència pràctica i diària amb la brutícia, els greixos, el paper, entre d’altres, que després d’utilitzar-los acaben convertint una aigua neta en residual, és precisament el compliment d’aquesta premissa de què res es destrueix, i sí en canvi, es converteix en fang o biosòlid.
