El sanejament a la història antiga

Des de la nit dels temps, la humanitat genera aigües residuals. És inevitable, és condició humana generar-ne, i si bé suposem que no devien de ser un problema per a l’home primitiu quan aquest vivia, primer a les cavernes i posteriorment en petits assentaments nòmades, sí sabem que van ser origen de problemes sanitaris quan es van començar a desenvolupar comunitats més complexes uns segles més tard.

Molt possiblement la problemàtica de les aigúes residuals no va ser tal fins l’arribada de l’aigua, de forma regular, als nuclis de població que de forma ja estable i consolidada, es van anar creant. Fins aleshores les dotacions d’aigua per persona i dia eren més limitades.

El creixement d’aquest nuclis de població i la creació de les primeres activitats productives va fer que els governants de les ciutats veiessin la necessitat de canalitzar d’alguna manera, les cada cop més abundants aigües residuals, construït algun tipus d’infraestructura hidràulica que ho fes possible: les clavegueres.

Ruins_from_a_temple_in_Naffur
Ruines de la plataforma d’un temple a Nippur. Font: Wikipedia

Les dades de les que es disposa indiquem que va ser l’any 3.750 aC quan a Nippur (Mesopotàmia) es va construir el que es coneix com el clavegueram més antic. Posteriorment es van anar perfeccionant i millorant les canalitzacions, com per exemple a Creta, on l’any 1.700 aC es feien servir conductes de terrisseria, o a l’Antiga Grècia on es van fer servir canals rectangulars coberts de lloses planes que van anar constituint les primeres xarxes de clavegueram.

L’exemple de Roma

L’imperi Romà va prendre el relleu, en el desenvolupament i millora del clavegueram, construint l’anomenada “Cloaca maxima”, al voltant de l’any 600 aC, en temps dels darrers reis etruscs de Roma. Aquest sistema va ser excavat, segons Livi, en el subsòl de la ciutat, si bé altres fonts apunten a què es van aprofitar canals a cel obert existents que ja conduïen aigües de forma natural. Consta que fins l’any 33 aC es van dur a terme treballs de manteniment en aquesta obra d’enginyeria, i que van permetre el seu correcte estat estructural i de funcionament, inclús després de la caiguda de l’imperi.

La caiguda de l’Imperi Romà va suposar, no només en el sanejament, sinó en la majoria d’aspectes de la societat, un retrocés social i científic. L’Edat Mitjana va representar precisament una involució en el desenvolupament de noves infraestructures i l’increment de problemes sanitaris per a la població.

La construcció de ciutats emmurallades on cada cop s’hi encabien més i més persones i on també cada cop més s’utilitzava l’aigua per a usos industrials va acabar representant que apareguessin episodis de còlera i d’altres transtorns i malalties.

Un dels casos més coneguts de còlera, ocorreguts a Europa, va tenir lloc a mitjans del s XIX (1840)  a Londres. Amb una escenari com l’existència de més 200.000 pous negres que existien i que sovint sobreeixien cap als carrers, i el fet que aigües amunt de l’abastament de la ciutat, que es duia a terme gràcies a l’existència de diferents rodes hidràuliques, s’aboquessin alguns claveguerams, no es d’estranyar que aquell 1840 es produís un plaga de còlera.


A casa nostra

A casa nostra les dues grans urbs romanes, Tarraco i Barcino, van disposar també dels seus sistemes de clavegueram. En el cas de Tarraco, per exemple, consta l’existència d’un dels principals col·lectors, construït al voltant de l’any 100 aC aprofitant una torrentera natural de drenatge i que abocava a la platja.

En el cas de Barcino al Museu d’Història de Barcelona es poden veure trams de clavegueram on es conduïen les aigües urbanes i de les diferents activitats productives com tintoreries o elaboració de garum.

La modernització del clavegueram

És a partir de la segona meitat del XIX que les grans ciutats comencen a construir, redissenyar o millorar els seus claveguerams. Hamburg es pioner l’any 1842 del disseny d’un nou clavegueram, Londres ho va fer l’any 1859 i Paris el 1880.

Pere_Garcia_i_Fària_2013-08-14_11-54
Pere Garcia Fària, el responsable del primer pla de sanejament de Barcelona. Font: Wikipedia

A Barcelona la història del sanejament modern comença l’any 1891 amb la redacció del primer Pla de Sanejament de Pere Garcia Fària, projecte que va representar una important reforma del subsòl.

A partir d’aquest punt el clavegueram es converteix en quelcom més que la únió de desguassos fets de pedra o rajola connectats entre sí per a passar a ser una estructura complexa on es separen les aigües pluvials de les residuals, es constueixen dipòsits per a la seva retenció en casos d’intenses precipitacions, i on es disposa d’elements de mesura de les agües que hi circulen.

Tot plegat un món subterrani que té molta vida i molta història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s