Entre juny i setembre és quan es produeix un major consum i ús de les reserves d’aigua que tenim als nostres embassaments i aqüífers. Això es deu a un augment de les demandes urbanes -també arran de l’increment de turistes a Catalunya-, un major ús de l’aigua per a satisfer les necessitats de reg i també a la major evaporació de les reserves arran de la calor i les altes temperatures. Tot això també va lligat amb un descens de les aportacions d’aigua provinents de les pluges.
Abans del segle XX, la gestió de l’aigua sempre s’havia concebut com l’aprofitament d’un recurs que semblava inesgotable. La recol·lecció, directament del riu o de l’aigua que brollava de les fonts naturals, era suficient per desenvolupar aprofitaments agrícoles i industrials, com ara la Sínia de Sant Llorenç de la Muga, els molins fariners, fusters i les fargues, la indústria minera de la que resten exemples com el Museu del Ciment, la indústria tèxtil que es pot veure, entre d’altres en el Parc Fluvial del Llobregat, la indústria paperera al Museu Molí Paperer de Capellades, així com moltes altres activitats.
Sovint pensem que les nostres platges són com piscines, quan en realitat es tracta d’ecosistemes naturals on interactuen diverses espècies animals i vegetals, a més de ser indrets sotmesos a possibles alteracions de la qualitat de l’aigua. Moltes vegades ens alertem quan albirem escumes estranyes o altres elements que de manera natural poden aparèixer en aquest àmbit, i en altres ocasions posem el crit al cel quan detectem deixalles surant a prop nostre.
Actualment vivim en un context en què la transparència és clau per informar sobre les activitats de les empreses i de les administracions públiques. La ciutadania vol i té el dret de saber a on es destinen els impostos i taxes que paga i, per aquest motiu, el present post pretén detallar la finalitat del cànon de l’aigua.
