Molts podem pensar, observant les preses que retenen l’aigua dels diferents rius del planeta, que aquestes són un invent recent, fruit de la imaginació i l’esforç de l’home del segle XX.
Però això seria potser massa presumptuós, un xic egocèntric, tenint en compte que al llarg de la història han existit diferents civilitzacions que, cadascuna d’elles dins de les seves possibilitats, han creat i desenvolupat coneixements que han permès fer créixer des del punt de vista tecnològic i social la nostra societat.
L’objectiu d’aquest post és situar-nos en el moment en què dues grans civilitzacions van pensar per primer cop en la necessitat de fer algun tipus de construcció que permetés aturar l’aigua d’un riu i retenir-la.
Investigant en el passat, ara que el confinament derivat de la pandèmia per COVID-19 no ens dóna altra opció, hem fet un petit repàs a la història i hem trobat dades que apunten que van ser els egipcis els qui primer van tenir la necessitat i la capacitat de fer obres que permetessin regular un riu. Després, els romans ho van millorar i perfeccionar.
Els egipcis
La civilització egípcia tenia en el riu Nil una font inesgotable d’aigua, que els donava tot el recurs necessari per satisfer les seves necessitats diàries i fer créixer la seva agricultura. No obstant, i tal com diríem en terminologia actual, el Nil era un riu sense regulació, amb els avantatges i inconvenients que això comporta.
Aquests inconvenients són els dos extrems que tan bé coneixem a Catalunya: la inundació i la sequera. La primera portava la mort a la vall del Nil, i la segona la gana i la pobresa.
Per a donar solució a aquests fets, sobretot als perills de la inundació, el faraó Menes (3000 – 2938 aC), unificador de l’Alt i el Baix Egipte, va ordenar la construcció d’un dic que protegís Memfis. Tot i que les dades que tenim sobre aquesta presa són molt minses, sabem que tenia una alçada de 15 metres i que va resistir durant 4.500 anys. Aquesta presa va permetre protegir la ciutat durant molts segles.
La història ens parla que cap a l’any 2770 aC, durant la IV Dinastia, es va construir la presa anomenada Sadd el-Kafara, que vol dir “Presa del pagans”. Aquesta es va construir aproximadament a 30 quilòmetres al sud del Caire i tenia 11 metres d’alçada, 103 metres de coronació i 80 metres en la base.
Per retenir l’enorme quantitat d’aigua del Nil van optar per un disseny de presa de gravetat amb una base de 98 metres de gruix i una part superior amb 56 metres, utilitzant-se dues parets exteriors de maçoneria entre les quals van dipositar 10.000 tones de pedres de diferents mides.
Pensar avui en dia en el que devia comportar la construcció d’aquest tipus d’obres, amb els coneixements i tecnologia de què disposaven, és increïble, no creieu?
Malauradament, una forta inundació va provocar que la presa s’esquerdés i, malgrat el treball d’entre 10 i 12 anys, haguessin van haver d’abandonar el projecte.
El romans
Fent un salt en el temps i situant-nos a la península Ibèrica, els romans van ser una altra civilització amb un gran nivell de desenvolupament en l’enginyeria de l’aigua. Van millorar les tècniques de construcció; per exemple, en les seves preses s’incorporava ja un element tan important com és permetre el desguàs de l’aigua no emmagatzemada. Els usos que donaven a l’aigua eren principalment d’abastament per a les seves ciutats, a les quals connectaven amb els aqüeductes, i el de reg per l’agricultura. Moltes d’aquelles obres continuen en peu avui en dia.
A Almonacid de Cuba (Saragossa, Aragó) es troba la presa romana més alta que es conserva al món, amb 34 metres. Va ser construïda per l’emperador August el segle I dC sobre el riu Aguasvivas i, tot i els problemes de rebliment, actualment segueix fent servei com assut. Els estudis apunten al fet que l’aigua que s’emmagatzemava en aquesta obra es destinava a l’abastament urbà i al reg agrícola.
A Catalunya estan inventariades tres preses d’època romana.
- La de Pineda o Ca la Verda (s III dC), del tipus gravetat, a la riera de Pineda i que tenia com a objectiu l’abastament i el reg.
- La del Pont de l’Armentera (s II – IV dC), del tipus gravetat, al riu Gaià i que tenia com a objectiu l’abastament de la Tàrraco romana mitjançant l’aqüeducte del Gaià.
- La de les Parets Antigues (s III – IV dC), del tipus gravetat, a la riera de Sant Sebastià i que tenia com a objectiu l’abastament urbà.
Ben segur que altres civilitzacions també han estat claus en la construcció i desenvolupament tecnològic d’aquestes infraestructures, i caldrà seguir estudiant aquest apassionant tema. El més important és que l’esforç de totes elles ha permès que actualment puguem beneficiar-nos dels efectes positius que comporten les preses, treballant alhora per minimitzar els negatius.
Esperem que aquest post sigui del teu interès.
Més informació
Sadd el-Kafara, la primera presa de la historia
[…] dels egipcis, i com després els romans van continuar perfeccionant-los i fent-los més segurs (enllaç). Aquests embassaments, pel grau de coneixements en cada moment, pels materials de què es […]