Si no plou aquesta tardor, anem directes cap a una sequera el 2017. Les primeres pluges post estiu no han tingut fins ara pràcticament cap repercussió en l’estat de les reserves hídriques; ni en els rius, ni en els aqüífers ni en els embassaments ja que han quedat pràcticament absorbides per la coberta vegetal ultra seca després de molts mesos de sequera pluviomètrica extrema.

Les conques internes catalanes pateixen de manera crònica un dèficit hídric que es deu a dos factors: per una banda a l’escassetat de recursos a les zones més poblades del país i, per l’altra, als condicionants del clima mediterrani, que alterna llargs períodes sense pluges amb episodis de precipitacions intenses i de curta durada. Això significa que, d’una manera més habitual del que voldríem, es produeixen episodis de sequera quan el règim de pluges és inferior a l’habitual.

En els darrers 40 anys, Catalunya ha viscut 7 episodis de sequera.

La lliçó de 2007 i 2008

La sequera viscuda durant els anys 2007 i 2008 va ser una de les més severes que s’han viscut a Catalunya. Durant un període perllongat de 17 mesos no es van registrar pluges destacables a les capçaleres dels rius de les conques internes, provocant un descens lent però constant de les reserves embassades. Després d’anar aplicant progressivament els escenaris d’excepcionalitat 1 i 2, amb restriccions en diversos usos de l’aigua, es va estar a punt d’arribar a l’emergència, quan a finals de març de 2008 els embassaments del sistema Ter-Llobregat van situar-se al voltant del 20%.

Sumatori de solucions

Tot i que en aquells moments es va haver de recórrer a solucions d’emergència i pal·liatives de diversos tipus, la Generalitat de Catalunya va donar un important impuls a noves actuacions per incrementar la disponibilitat d’aigua i garantir les demandes en cas de repetir-se un nou episodi de sequera. Entre elles destaca la dessalinització, la recuperació de captacions en desús, la millora en els tractaments de potabilització, el foment de l’estalvi i, molt especialment, la reutilització.

La dessalinització, la recuperació de pous i captacions en desús i la millora en els tractaments de potabilització poden aportar fins a 122 hm3 de nou recurs, incrementant la disponibilitat en un 30% a les zones més poblades del país.

Totes aquestes solucions han rebaixat de manera significativa el dèficit hídric, sobretot a les zones més poblades de Catalunya, però encara hi ha una petit marge que cal cobrir i que està contemplat en el Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya, que s’aprovarà durant els propers mesos.

És evident que la mesura amb més impacte (tant en la disponibilitat dels recursos com en la percepció social) és la dessalinització, ja que permet transformar un recurs abundant com és l’aigua del mar en aigua potable per a l’abastament, per bé que té uns requeriments tecnològics, unes servituds d’operativitat i uns costos ambientals innegables (despesa energètica, petjada de carboni, etc.).

Reutilitzar per tancar el cicle

Per això l’aigua no convencional (aigua dessalinitzada) es contempla com una més de les alternatives per incrementar la disponibilitat d’aigua en cas de sequera, però no la única, ni molt menys. L’estalvi, l’eficiència i la reutilització de l’aigua regenerada conformen els fonaments del nou model de gestió integral de l’aigua, en línia amb els requeriments de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA).

Cert que l’aigua per a la reutilització – que s’obté mitjançant tractaments avançats i costosos,molts d’ells semblants als de les dessalinitzadores- no es destinen de manera directa a l’aigua de boca, tot i que l’aigua regenerada té una qualitat superior a la de l’aigua pre-potable que capten les potabilitzadores, però sí que es pot destinar a d’altres usos com el reg, la recàrrega d’aqüífers i  l’increment del cabal dels rius que, per la via indirecta, incrementen alhora la disponibilitat de recursos per a ser captats, tractats, potabilitzats i reintroduïts novament en el circuit dels serveis del cicle de l’aigua.

Aprofitar el potencial de la reutilització és més sostenible

En país com Catalunya, vulnerable a l’abastament en cas de sequera en els àmbits on es concentra més del 80% de la població, la reutilització esdevé un recurs especialment sensible i estratègic al qual no podem renunciar de cap de les maneres. No s’entendria que activem altres mesures, probablement més costoses des del punt de vista de la sostenibilitat (ambiental, social-econòmica i territorial) sense explorar, aprofitar i potenciar al màxim l’alternativa de la reutilització.

L’estació de regeneració d’aigua (ERA) del Prat

Durant els darrers anys el Govern ha impulsat inversions molt importants també en aquest àmbit. Dins les instal·lacions de la depuradora del Llobregat es disposa d’un tractament terciari Estació de Regeneració d’Aigua (ERA), amb capacitat per a produir 3 m3/s, que es poden destinar per a usos com el reg i la neteja de carrers, el manteniment del cabal del riu Llobregat i usos industrials, entre d’altres.

 Alimentar una reserva estratègica

Durant la passada sequera, una de les reserves d’aigua estratègiques que va sostenir l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona va ser l’aqüífer del delta del Llobregat, davant la situació precària dels embassaments de les conques internes.

Algunes de les actuacions que es van desenvolupar a partir de la disponibilitat de l’aigua regenerada al Prat estan orientades precisament a fer possible tant la recàrrega de l’aqüífer com la creació d’una barrera contra la intrusió salina i, molts especialment, a afavorir l’aportació de cabals al riu Llobregat en moments de criticitat o sequera.

La canonada que connecta l’ERA amb l’assut de Molins de Rei permet aportar aigua al tram final del Llobregat i contribuir a la recàrrega de l’aqüífer del delta del Llobregat.

L’aqüífer del delta del Llobregat és una reserva estratègica de l’àrea metropolitana de Barcelona, que cal recarregar davant la falta persistent d’aportacions naturals en els darrers mesos.

L’aigua regenerada en el Pla Especial de Sequera

L’aigua que no es té sempre és la més costosa. La reutilització és un procés que requereix una inversió més elevada que l’aigua captada de manera natural, però en situacions d’escassetat és una eina fonamental que permetrà allunyar l’agreujament de possibles episodis de sequera i garantir les necessitats d’aigua de la població. La reutilització gradual i anticipada de l’aigua regenerada contribueix a allargar la qualitat i la disponibilitat de recursos hídrics.

El Pla Especial de Sequera, que actualment es troba en la fase d’aprovació, estableix la necessitat de començar a produir aigua regenerada a través de l’ERA durant la fase d’alerta, per incrementar el cabal del riu Llobregat, facilitar la recàrrega de l’aqüífer del delta del Llobregat i també les necessitats bàsiques per al reg de la zona.

L’aqüífer és l’aigua que no es veu, l’embassament subterrani, però no per això disposa d’una importància menor a les dels pantans convencionals. El seu bon estat i la seva recàrrega permetrà perllongar el volum de reserves, garantir les demandes i no frenar l’activitat econòmica del nostre país. I aquesta és una responsabilitat a la qual hi som tots cridats, començant per les administracions responsables de la planificació i la gestió de l’aigua siguin l’àmbit més local o supramunicipal fins al Govern així com també els usuaris fent-ne un ús responsable i orientat sempre a l’estalvi.