La sequera continua sent una realitat, tot i les darreres pluges. Aquest període ha provocat que la ciutadania hagi pres consciència de la fragilitat d’aquest recurs. Això ha despertat l’interès per conèixer la procedència de l’aigua que surt de les nostres aixetes, del que són les dessalinitzadores, les estacions de regeneració d’aigua i les fuites que poden tenir les xarxes de subministrament.
Els embassaments, fins ara, juguen un paper essencial en la gestió de l’aigua a Catalunya, on els episodis de sequera són recurrents. Amb 9 embassaments principals gestionats per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), aquests tenen una capacitat d’emmagatzematge d’uns 700 hm³. Per comparar, Austràlia, amb un clima més sec, compta amb milers d’embassaments (gairebé 500 grans embassaments d’ús públic i privat) amb una capacitat total que supera els 84.000 hm³.
Aquesta estratègia, compartida amb altres regions del món, ha portat Catalunya i Austràlia a desenvolupar mecanismes similars però amb adaptacions segons el seu context climàtic i social.
La regeneració d’aigües residuals després de la seva depuració s’ha convertit en una estratègia clau per a garantir l’aigua en regions amb escassetat i afrontar els efectes del canvi climàtic. A Catalunya, projectes com els del riu Llobregat i, ja en fase de proves, el del riu Muga, són referents en aquesta pràctica. A nivell internacional, països com Namíbia, Singapur, Austràlia i zones com Califòrnia, estan posant aquesta tecnologia com una font d’abastament d’aigua.
