Els aqüífers són reservoris d’aigües subterrànies que contribueixen a garantir diverses demandes.
En aquest article explorarem dos punts de vista diferents sobre la gestió de les aigües subterrànies. Un és el cas de Catalunya i el segon és el de Mèxic. Analitzarem també quines mesures s’apliquen per a preservar el seu bon estat i evitar la sobreexplotació.
L’aigua potable és un bé essencial per a la vida humana i per a les activitats de les ciutats i pobles. A Catalunya, la gestió de l’aigua és un tema essencial, i en aquest article, explorarem el camí que segueix l’aigua des de la seva captació fins arribar a les aixetes dels ciutadans, fent servir com a exemple el cas de la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Quan era petit i passava per una zona forestal que s’havia cremat, sempre pensava en el temps que trigaria a recuperar-se. “Això no ho tornaràs a veure igual fins d’aquí 30 anys”, em responia el meu pare, fet que m’entristia per haver d’esperar tant de temps per tornar a veure el bosc recuperat, verd i amb vida.
Sempre he tingut la sensació que amb els incendis i amb les sequeres, els boscos de Catalunya s’han anat reduint i amb els anys s’ha perdut massa forestal, però la realitat és una altra.
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) prova la solució d’Amphos21, guanyadora de la setena edició de l’SmartCatalonia Challenge, per a millorar la gestió de la qualitat de l’aigua del riu Llobregat. La solució, basada en intel·ligència artificial, consisteix en un sistema d’alerta primerenca per predir la presència de contaminants en aigües subterrànies i superficials.
Al setembre de 2015, les Nacions Unides (ONU) van aprovar formalment els Objectius per al Desenvolupament Sostenible (ODS), un total de 17 eixos per a millorar la salut i el benestar de les persones, aplicant mesures i actuacions seguint criteris de sostenibilitat i respecte al medi ambient. Aquests objetius estan recollits dins de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, amb el propòsit de reduir la pobresa extrema que viu una part important de la població mundial mitjançant 169 fites que s’han d’assolir en l’horitzó del 2030.
El clima mediterrani té la peculiaritat d’alternar llargs períodes d’estiatge amb episodis de pluges intenses però de curta durada. Aquesta variabilitat s’està accentuant per la influència del canvi climàtic, que està allargant en el temps els períodes de falta de pluges i està tornant cada cop més extrems els episodis de precipitacions tempestuoses.
El 2016 i el 2017 han estat anys molt secs en tot el territori català. Això ha provocat el descens de cabal en els rius de Catalunya i consegüentment, la disminució lenta però constant de les reserves dels nostres embassaments. També la falta de pluges ha provocat la reducció dels nivells dels nostres aqüífers i l’assecament del sòl en tot el territori.
Els darrers dos anys hidrològics (2015-16 i 2016-17) han estat, de manera general, molts secs a Catalunya. Sortosament, els pocs episodis de pluges que s’han produït han servit per incrementar, en part, les reserves de la majoria d’embassaments de les conques internes. No obstant això, des de la primavera d’enguany no s’han registrat pluges quantioses a les capçaleres dels rius, fet que ha provocat el descens lent però continuat de les reserves. L’aportació de la dessalinització, juntament amb l’augment de les extraccions d’aigua subterrània al delta del Llobregat, està fent possible que el descens de reserves naturals sigui més lent.
A principis d’octubre, els embassaments de les conques internes estan al 55% de la seva capacitat, notant les conseqüències d’un estiu calorós, sec i amb l’augment de totes les demandes típiques per l’època. Tot i que el nivell de les reserves està lleugerament per sobre dels volums registrats fa un any, actualment estem molt allunyats de les mitjanes registrades en els últims 5 i 10 anys.
Entre juny i setembre és quan es produeix un major consum i ús de les reserves d’aigua que tenim als nostres embassaments i aqüífers. Això es deu a un augment de les demandes urbanes -també arran de l’increment de turistes a Catalunya-, un major ús de l’aigua per a satisfer les necessitats de reg i també a la major evaporació de les reserves arran de la calor i les altes temperatures. Tot això també va lligat amb un descens de les aportacions d’aigua provinents de les pluges.
Abans del segle XX, la gestió de l’aigua sempre s’havia concebut com l’aprofitament d’un recurs que semblava inesgotable. La recol·lecció, directament del riu o de l’aigua que brollava de les fonts naturals, era suficient per desenvolupar aprofitaments agrícoles i industrials, com ara la Sínia de Sant Llorenç de la Muga, els molins fariners, fusters i les fargues, la indústria minera de la que resten exemples com el Museu del Ciment, la indústria tèxtil que es pot veure, entre d’altres en el Parc Fluvial del Llobregat, la indústria paperera al Museu Molí Paperer de Capellades, així com moltes altres activitats.
