Els treballs per adequar les lleres de diversos trams fluvials catalans sempre han generat força debat. Sovint s’han posat en dubte el gruix de les inversions previstes, la competència de qui ha de fer els treballs, en què han de consistir les actuacions, entre d’altres. Aquest post pretén aportar, de manera didàctica, els criteris que s’apliquen i les motivacions de com s’actua en aquest àmbit de la planificació hidrològica.
Cada sis anys, la Directiva marc de l’aigua europea determina que cal revisar els plans hidrològics de cada conca. Això permet actualitzar l’estat de les masses d’aigua, quines són les problemàtiques a resoldre i quines són les actuacions definides per millorar l’estat dels nostres rius. En tot aquest procés eminentment tècnic hi juguen un paper molt important els processos de participació, uns espais d’anàlisi i debat que aglutinen els diferents actors implicats per tot el territori, amb l’objectiu d’analitzar problemàtiques i incorporar solucions a la planificació hidrològica.
El 3 de novembre de 1617 va succeir un fet que, per la seva importància i per commemorar-se avui el seu 400è aniversari, volem posar en relleu. Us parlem de la riuada que va patir Camprodon (Ripollès) aquell any arran de la crescuda dels rius Ter i Ritort.
A principis d’octubre, els embassaments de les conques internes estan al 55% de la seva capacitat, notant les conseqüències d’un estiu calorós, sec i amb l’augment de totes les demandes típiques per l’època. Tot i que el nivell de les reserves està lleugerament per sobre dels volums registrats fa un any, actualment estem molt allunyats de les mitjanes registrades en els últims 5 i 10 anys.
En anteriors posts publicats en el blog de l’ACA hem analitzat la funció que tenen els embassaments. Per fer un repàs ràpid, habitualment, aquestes infraestructures han estat concebudes amb una doble finalitat: per una banda, gestionar possibles avingudes reduint cabals desembassats a través dels òrgans de desguàs per minimitzar danys i afectacions aigua avall, i per l’altra, són reservoris destinats a emmagatzemar aigua que es destina per a satisfer les demandes ordinàries (abastament domèstic, reg, usos hidroelèctrics, entre d’altres).
Actualment hi ha 516 depuradores actives a Catalunya que sanegen les aigües residuals del 97,1% de la població catalana. Tot i que la pràctica totalitat dels catalans i catalanes tenen el sanejament garantit, hi ha una part de la població (el 2,9%) que no disposa d’un sistema de sanejament adequat per tractar les aigües residuals generades.
En l’àmbit de les planificacions hidrològiques, l’interès gairebé sempre es concentra en saber les actuacions destinades a incrementar la disponibilitat d’aigua, seguit de les mesures previstes en l’àmbit de sanejament. Pel que respecta a les actuacions relatives al medi, aquestes sembla que estiguin en un segon pla i que no siguin tant importants com les anteriorment exposades, però en el cicle integral de l’aigua, l’abastament, el sanejament i el medi han de tenir la mateixa importància.
Els països de la ribera del Mediterrani, com Catalunya, tenen un clima suau fruit de la proximitat del mar Mediterrani. Els estius son càlids, les pluges irregulars i, de vegades, s’esdevenen llargs períodes de manca de pluges que provoquen sequeres, així com també curts episodis de pluges intenses que generen inundacions.
Les alteracions que genera el canvi climàtic ja no són tant sols indicis; la intensificació dels fenòmens extrems com les sequeres i les inundacions en són exemples clars. Aquesta és una conclusió àmpliament acceptada avui per la comunitat científica.
Les alteracions en el món rural i, concretament en els boscos -fruit no tant sols del canvi climàtic sinó també de l’evolució social, demogràfica i econòmica que va començar el segle passat amb la industrialització- tenen un impacte directe en la reducció dels recursos hídrics, en l’increment de les demandes d’aigua, en l’ocupació dels espais fluvials i en la sobreexplotació dels aqüífers.
Entre juny i setembre és quan es produeix un major consum i ús de les reserves d’aigua que tenim als nostres embassaments i aqüífers. Això es deu a un augment de les demandes urbanes -també arran de l’increment de turistes a Catalunya-, un major ús de l’aigua per a satisfer les necessitats de reg i també a la major evaporació de les reserves arran de la calor i les altes temperatures. Tot això també va lligat amb un descens de les aportacions d’aigua provinents de les pluges.
Abans del segle XX, la gestió de l’aigua sempre s’havia concebut com l’aprofitament d’un recurs que semblava inesgotable. La recol·lecció, directament del riu o de l’aigua que brollava de les fonts naturals, era suficient per desenvolupar aprofitaments agrícoles i industrials, com ara la Sínia de Sant Llorenç de la Muga, els molins fariners, fusters i les fargues, la indústria minera de la que resten exemples com el Museu del Ciment, la indústria tèxtil que es pot veure, entre d’altres en el Parc Fluvial del Llobregat, la indústria paperera al Museu Molí Paperer de Capellades, així com moltes altres activitats.
